Montserrat Abelló, poeta de la transparència

Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre

la que reflecteix una vida

dins d’una solitud

curulla de promeses,

on tot és possible.

 

S’esvaneixen els dubtes

la foscor claror es torna

i els sols variants i múltiples

cauen damunt cada mot,

el cobreixen i donen força.

 

Enllà d’aquest ser-hi

tan precís que

s’allarga en el contingut

de cada paraula clara.

 

Com ho és la poesia.

(Tan sols la paraula nua, 2014)

Aturar-se al bell

mig d’una frase tot just

començada. Aturar-se

irada perquè no es troba

la manera de prosseguir.

Tot i que el dia és ple a

vessar de fets i la

boca atapeïda de paraules;

còdols petits, arrodonits,

en el fons d’una riera,

on un sol, massa intens,

ha eixugat la deu d’aigua. 

(Paraules no dites, 1981)

Visc i torno

a reviure

cada poema,

cada paraula.

Estimo tant

la vida

que la faig meva

moltes vegades. 

(El blat del temps, 1986)

Tenyeix de blau el temps:

tranfigura el somni,

transgredeix els mots.

 

Fes que els seus colors esclatin

al raig de la font.

Que l’aigua humitegi els ulls.

 

Que la seva frescor gelada

temperi el foc d’aquestes mans

que cremen.

 

Fes teu aquest desig.

I endinsa’t al cor

de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Parlen les dones,

la seva poesia

tendra i forta.

Ben pocs s’aturen

a escoltar aquestes veus,

que, trasbalsades,

un nou llenguatge diuen

nascut al fons dels segles.

 

(Dins l’esfera del temps, 1998)

 

No hi ha domini en les estrelles

que sotgen els meus dies.

 

Sense remordiments visc

esperant robar aquella

única paraula,

que no hagi estat llençada

encara, entre tantes de més belles.

 

Perdudes enmig de la sang

i les mentides.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Pensar el cercle,

el punt, la coma,

on cal aturar-se.

On prosseguir.

 

Quedar-se quieta,

no moure’s.

Retenir la paraula.

(El fred íntim del silenci, 2008)

Montserrat Abelló i Soler 

(Tarragona, 1 de febrer de 1918 - Barcelona, 9 de setembre de 2014)^[


«El 2002, quan va aplegar l’obra completa a Proa, Al cor de les paraules, Oriol Izquierdo es va ocupar d’escriure-hi un pròleg magnífic on la batejava com la “poeta de la transparència”»
Diari Ara 10/9/2014

La transparencia, Dios, la transparencia

Dios del venir, te siento entre mis manos, 

aquí estás enredado conmigo, en lucha hermosa

de amor, lo mismo

que un fuego con su aire.

No eres mi redentor, ni eres mi ejemplo,

ni mi padre, ni mi hijo, ni mi hermano;

eres igual y uno, eres distinto y todo;

eres dios de lo hermoso conseguido,

conciencia mía de lo hermoso.

Yo nada tengo que purgar.

Toda mi impedimenta

no es sino fundación para este hoy

en que, al fin, te deseo;

porque estás ya a mi lado

en mi eléctrica zona,

como está en el amor el amor lleno.

Tú, esencia, eres conciencia; mi conciencia

y la de otros, la de todos

con la forma suma de conciencia;

que la esencia es lo sumo,

es la forma suprema conseguible,

y tu esencia está en mí, como mi forma.

Todos mis moldes, llenos

estuvieron de ti; pero tú, ahora,

no tienes molde, estás sin molde; eres la gracia

que no admite sostén,

que no admite corona,

que corona y sostiene siendo ingrave.

Eres la gracia libre,

la gloria del gustar, la eterna simpatía,

el gozo del temblor, la luminaria

del clariver, el fondo del amor,

el horizonte que no quita nada;

la transparencia, dios la transparencia,

el uno al fin, dios ahora sólito en el uno mío,

en el mundo que yo por ti y para ti he creado.

Juan Ramón Jiménez (1881-1958)