Opacitats detectades (XXXIV): UE, TIC, retiment de comptes, UK i les escoles

España ocultó a Europa su decisión de imponer la tasa Google

• Exteriores envió a la Comisión Europea un borrador que no incluía el artículo 32.2, en el que se fija una tasa por enlazar para los editores digitales
• La Comisión podría paralizar la ley española por haber sido notificada de manera incorrecta
• La legislación europea obliga a los países miembros a informar de cualquier ley que afecte a la Sociedad de la Información

Transparencia TIC

• Es clave que el mensaje ofrecido sea coherente ya que no generaría confianza alguna hablar de crecimiento y éxito mientras los clientes están insatisfechos o existen múltiples comentarios negativos en la red. Para ello, la transparencia es un factor clave. Debemos aprender a convivir con el hecho de que todo, o casi todo lo que ocurre en una compañía, es susceptible de hacerse público. Por ello es muy recomendable actuar siempre con esa idea de “puertas abiertas” que además nos obliga a elevar el nivel de exigencia interno.
• Y para generar la confianza necesaria, hoy en día la trasparencia es un activo imprescindible.

Transparència: ‘Britain is different’

• En trobo un bon exemple en la manera com l’AMPA d’una modesta escola rural, a les Highlands, va aconseguir aturar el tancament que l’administració escocesa justificava en l’inassumible cost econòmic. L’accés als antecedents i als informes, que es van demostrar esbiaixats, inclosos els correus electrònics entre els responsables públics, va permetre qüestionar amb èxit una decisió arbitrària i adoptar una solució més eficient i satisfactòria per a l’interès general. Fins i tot va forçar un canvi legislatiu per fer preceptiva la consulta a les autoritats locals abans de tancar cap escola.
• Aquesta obertura és indispensable per a un veritable control social de l’acció de govern. L ’accountability o retiment de comptes, un terme subtilment més gasiu centrat en el fet de donar explicacions, implica poder supervisar com es prenen les decisions i es gestionen els recursos. Però també vol dir respondre davant la ciutadania i assumir les conseqüències de la mala gestió, dels errors i dels abusos. És evident que això esdevé il·lusori si no es disposa de la informació que fonamenta la decisió o no es pot supervisar amb detall com es gasten “els diners dels contribuents”.
• La resistència al control no és exclusiva de l’administració, sinó comuna a les nostres organitzacions, públiques i privades. N’he viscut recentment una experiència a l’escola de la meva filla, finançada amb diner públic. He provat de saber, amb insistència, per què vaig pagar més de 600 € per l’intercanvi amb una escola d’Avinyó mentre l’encantadora francesa que vam acollir a casa nostra només en va gastar 300, pels mateixos serveis. Crec tenir-hi dret i penso que la meva demanda no és extravagant ni impossible de satisfer. Tot el que n’he tret, però, és un llistat escarransit de conceptes que generen despesa, coronat amb un “gràcies per la vostra confiança” com a sarcàstic retret. Cap xifra associada que em permeti saber, posem per cas, si es va triar el millor transport o si hi havia costos excessius o prescindibles, ni que em permeti fer propostes alternatives per obtenir un preu més competitiu. L’opacitat i el blindatge han obert, paradoxalment, un univers de malfiança. Ja no em refio de la gestió econòmica ni de la gestió de la informació i sospito, fins i tot, de desviacions irregulars. I, potser el més greu, ja no crec que la transparència i la participació siguin valors troncals al centre, com predica el seu ideari. Decebedor.